11 de juny 2006

Anit vaig fer un passeig baix la llum de la lluna, i faltaves tu

Sip, hi havia una lluna plena increible, i portava trufes de les meues. Com que la nit de divendres vam fer el salvatge a la siti de Castelló i l'alcohol em va acompanyar fins hora de dinar en quantitats dignes d'un cosac, vaig decidir que dissabte nit seria d'allò mes tranqui i a ser possible sense alcohol.
Dit i fet, sopar al poli de la Vilavella amb ganes de passetjar per la muntanya aprofitant la lluna amb la Lliber, si es que podia i volia clar. Només aplegar al bar ja em diu amb una sonrisa a la cara si he vist la lluna..., jejeje, sonric i li dic que des de la mar estava flipant, i li dic que porte trufes, somriu i diu que ara que ho està deixant tots li portem de tot!
Sopem i esperem que puje el llanterner del Tarson Turner a fer el café, al bar també està una penya fent una especie d'assemblea i aniversari tot junt, de fons el puto futbol. Als cafes ja ens fem la mitja trufa i la Lliber ens diu que si volem anar a caminar quan tota la gent se'n vaja, per mi perfecte, queda convencer a l'askerrit i al Tarson, que un poc de mala gana accepten. Mentre fem temps veient la tele, això del satèl·lit si vas drogat és l'hòstia, quina muntonà de canals i quin mes roïn que l'anterior!!!
Total que fins i tot van tindre temps de vore La Hora Chanante, per a atrapar-nos mes i tot si calia. Patinades de cervell intentant adaptar una escena qualsevol d'una peli qualsevol de pelea en bar de carretera a la Plana-way-of-live.
Per fi ens movem i comencem a caminar cap a la muntanya del Jou, totalment drogats (mira que tinc ma amb la brossa a la cuina!), jo amb pantaló curt, l'askerrit amb sandàlies i el Tarson Turner atrapat cosa mala. Lluna plena si, però no haviem contat amb les ombres i els "albarcers", ni amb les pedres del camí ni els clots... una aventura el caminar muntanya amunt, rises, malediccions i per fi apleguem al camí, primera parada i visió de la Plana sense cap cable electric pel mig, sil·lènci només trencat pels pardals i bitxos nocturns. Quina passada estar tan col·locat a un paratge aixina! Feia anys, però molts anys que no anava allí i pràcticament no recordava res, poc a poc em venia algún rercord d'alguna pàsqua, d'una escapada en dissabte per a berenar amb els amics de clase, a furtar fruita ... Cóm pasen els anys i que ràpid ens camvien els nostres llocs dels records, la maleida autovia omplia de soroll tot, ara encara era mes odiosa que de normal. Tal i com anem avançant per la muntanya van eixint records i pensaments nous fins que en un moment donat veiem com puja un cotxe cap al poli, tornem a buscar-lo ja que haviem quedat amb una parella i creiem que son ells. Fem cap tots a una caseta de dalt de la muntanya i allà comencem a parlar de la merda de la situació de Lliber i d'Alexis i de la merda de les presons. La parella nouvinguda no mai s'havien plantejat res al respecte, i ara amb l'Alexis al trullo comencen a vore distinta la presó.
Total, que en un sol viatge físic vaig fer 3, el del temps, quan feia almenys uns 24 anys que no pujava a eixa muntanya; el sentimental, quan va eixir el tema del talego i el psicotròpic, gaudint d'una natura que està ahí, darrere de tot el ciment que ens imposen, però que no li solem fer gens de cas.
Volia haver pujat a eixa muntanya de setes, però la situació ara no és bona, tot està recent i no crec que Lliber vullga enfrontar-se amb les setes fins que no pase almenys 3 mesos de la separació forçada d'Alexis i tinga els seus sentiments ordenats i no li aflore la tristor tan fàcilment.
És la volta que mes m'ha afectat que tanquen un/a colega meu/a, i tot s'ha de dir que és per l'acte menys revolucionari, ironies de la vida. Ara queda fer-li una visita a Picassent, hauré de fer bondat i procurar un dissabte no eixir per a quedar amb la Lliber i anar tots cap allà, a vore'l com si fora una animal engabiat, cada volta que ho pense em dona mes i mes ràbia, son uns malparits.

Que les presons no son cap sol·lució és obvi i no em calia estar drogat per a vore-ho clar, la seua força l'havia notada a les marxes contra Picassent, la ràbia l'havia viscuda amb Amanda morta de fàstic a Villena o a Soto del Real, però vore a la Lliber amb la vista perduda quan deuria d'estar somrient, em va posar de molt mala òstia, supose que el Nebari encara no és prou conscient d'on és son pare, però segur que li queda marca, i segur que al poble encara els senyalen mes, un poble on el flan va a cabassos i on la meitat d'ells li van pillar a l'Alexis ja fa uns quants anys, però que ara ho neguen i fugen de la seua presència. Fariseus de merda.
Només espere que tinguera una cel·la que donara a l'exterior i puguera vore eixa lluna tan guapa que hi havia ahir, sobre tot després de la tronada tan gran del matí, que va netejar l'aire de merda en suspensió.
Crec que estava gaudint-la tant o mes que nosaltres, ja que allà dins, no cal estar gens drogat, per a gaudir d'una cosa tan inmensa i bonica com és la lluna, és el teu bitllet cap a l'exterior, és el vehicle que et torna cap als teus, que et fa fora d'eixos murs, que fa invisibles als filldeputes dels carcelers i que cura les ferides.

¡No estamos todxs, faltan lxs presxs!